Tesi

Resum

Des de la Concepció Constructivista de l'Ensenyament i l'Aprenentatge (Coll, 1990, 1997, 2001), l'aprenentatge és definit com un procés de construcció de significats i d'atribució de sentit i l'ensenyament com una ajuda ajustada a aquest procés. Des d'aquesta concepció la clau per avançar en la comprensió dels processos educatius és l'estudi dels mecanismes o processos interpsicològics que operen en l'àmbit de la interactivitat, entesa com l'articulació de les actuacions dels participants entorn a una tasca o contingut particular i en un context d'activitat específic.<br/><br/>Estudis vinculats a l'esmentada concepció (Onrubia, 1992; Colomina, 1996; Rochera, 1997; & Mayordomo, 2003), han identificat emprant el model d'anàlisi de la interactivitat (Coll et al.,1992; Coll & Onrubia,1997; Colomina, 1996; Colomina, Onrubia, & Rochera, 2001; Mayordomo, 2003; Onrubia, 1992; Rochera,1997), dos tipus de mecanismes d'influència educativa: la construcció progressiva de sistemes de significats compartits i la cessió i el traspàs progressiu del control i de la responsabilitat de l'ensenyant cap a l'aprenent. Ambdós mecanismes s'han identificat fins el moment, en l'àmbit de la interacció adult-infant en contextos escolars i familiars. El concepte d'ajuda ajustada i els dos tipus de mecanismes interpsicològics identificats, tradueixen al nostre entendre una característica rellevant per explicar la influència educativa entre un adult i un infant: el caràcter asimètric d'aquesta relació. Com a tal, l'agent educatiu adult és qui, en darrera instància, assumeix major grau de control i responsabilitat sobre la direcció que l'activitat conjunta pot adoptar mentre que, l'aprenent infant col.labora activament en aquest procés. L'asimetria comunicativa que caracteritza la interacció no té perquè retrobar-se en la interacció entre iguals si més no no de la mateixa manera. Precisament, el que caracteritza aquesta forma d'interacció és la seva naturalesa simètrica; fonamentada en la reciprocitat i la mutualitat de les seves actuacions, que tradueixen un cert equilibri de poder. Ens preguntem si en aquestes interaccions serà o no possible identificar processos de construcció d'activitat conjunta i si serà o no possible en conseqüència, identificar-hi processos o mecanismes d'influència educativa. Aquest interès s'incrementa si al caràcter potencialment simètric de la interacció entre iguals s'hi afegeix la proposta d'una tasca oberta i poc definida des del punt de vista dels motius que la governen; fonamentada en la resolució de situacions problema i recolzada en el joc sociodramàtic. Les situacions així definides podrien tenir capacitat per evolucionar en pràctiques educatives que, amb més o menys grau de formalitat i en períodes de temps més o menys perllongats, s'adreçarien a ensenyar i aprendre alguna cosa sobre el contingut específic o sobre la tasca (Colomina, 1996). <br/><br/><br/>Aquesta possibilitat ens ha conduït a explorar les possibles relacions entre la interactivitat i els processos responsables de la construcció conjunta de nou coneixement (Coll et al., 1992, 1995, 1999, 2001) i, més concretament, l'objectiu és estudiar els processos de construcció i concreció de les formes en les que l'activitat conjunta s'organitza i evoluciona -si és que s'organitza i evoluciona- identificar-ne els motius subjacents així com alguns dels dispositius responsables d'aquesta construcció. Per a tal fi es dissenya una situació en la que dues nenes de 7;6 anys amb un coneixement similar sobre el contingut -el món fictici dels gnoms-, han de resoldre de manera conjunta quatre situacions-problema a través del joc sociodramàtic. L'enfocament metodològic adoptat ha estat una estratègia qualitativa fonamentada en l'anàlisi de casos coherent al model d'anàlisi de la interactivitat.